21-03-2013 | E-Notícies

El viatge que va emprendre Artur Mas creient seguir gairebé un mandat diví està a punt d'acabar de manera catastròfica

 El vaixell no ha fet res més que salpar i ja comença a tenir vies d'aigua. Ítaca avui sembla quedar una mica més lluny. El viatge que va emprendre Artur Mas creient seguir gairebé un mandat diví està a punt d'acabar de manera catastròfica per als ideòlegs d'una expedició tan esbojarrada. En efecte, topar-se amb la realitat, topar-se amb que un no pot viatjar sense haver resolt prèviament l'essencial és un gran error.

 

No sé si és d'hora per aventurar el que diré però sabent-se perdut i proper al que es coneix com a cadàver polític, sembla que Artur Mas intentarà acabar amb major dignitat que el seu predecessor José Montilla. Si el seu antecessor la mateixa nit electoral en què es va presentar per primera vegada a la Presidència de la Generalitat va obrir la porta a allò que durant la campanya de 2006 va negar (la reedició del Tripartit amb ERC i ICV) i va ser un mer titella incapaç de plantar cara als excessos dels republicans, Artur Mas no té intenció de ser comparsa d'Oriol Junqueras, encara que la cosa no anava per aquests camins fins a la setmana passada sense anar més lluny. Fa la sensació que el camarlenc a qui m'havia referit al meu últim article deixi d'ostentar el poder. Ja vaig sostenir en un article de fa unes setmanes que tot el que toca històricament ERC quan és al poder no acaba bé i la història, tossuda com és de vegades, ens porta un nou exemple. ERC ha pressionat ha collat tant CiU, com ho va fer amb el PSC, que lluny de donar estabilitat dóna inestabilitat. Penso que el mateix orgull de Mas però també el d'un partit hegemònic, guanyador de totes les eleccions autonòmiques celebrades des de 1980 a Catalunya els impedeix suportar la vergonya de veure's governats per ERC i per unes condicions en què part important dels seus diputats no semblen sentir-se còmodes.

 

Menció important a la conjuntura econòmica determinant sens dubte en l'aparent canvi de parer. El bany de realitat que suposa la pràctica fallida de les finances de la Generalitat acumulant impagaments a tort i a dret, castigades per un model econòmic que ha fet aigües a tota Espanya i també per un desastrós llegat del Tripartit en forma de un deute monstruós, llegat que ara es tapa centrifugant el problema de les finances catalanes a un ofec premeditat del Govern Central, ha propiciat el que sembla (jo encara prefereixo mantenir-me expectant) un canvi de rumb per tornar a port el vaixell que anava a Ítaca ... si és que no acaba d'enfonsar-se abans ja que la reacció fa la sensació d'arribar tard. Una maniobra del seu capità per intentar salvar els seus ciutadans mentre espera ser l'últim a abandonar el susdit vaixell. Mas potser passarà a la història com el president de la Generalitat que va necessitar dues legislatures de 2 anys per complir el que normalment es fa en quatre anys però amb la llosa a l'esquena d'una gestió estèril en el àmbit legislatiu, especialment des de setembre de l'any passat fins avui i fecunda en conflictes socials a causa de les retallades i debats identitaris.

 

De consumar el camí del diàleg com pregonava Artur Mas als seus consellers dissabte passat - immortalitzat pel "Conseller de la Propaganda" Francesc Homs- i filtrat al subvencionat diari de capçalera del Govern, no hi ha dubte que assistirem a un atac furibund qualificat d'alta traïció per part d'ERC i del fins ara, molt tranquil Junqueras. Ja ho va dir Anna Simó fa tres dies: "Si CiU vira, ni ERC ni el país els seguirem". Significativa l'apropiació novament de tot un territori per part d'ERC potser traïts pel subconscient que va manejar com ningú Jordi Pujol: "Catalunya era ell. Qui l'ataca a ell, ataca Catalunya". Simó creu ara que Catalunya és ERC. Els deliris sobiranistes que no cessen.

 

Significatives també les rodes de premsa de Marta Rovira les quals ja denoten aquest nerviosisme del qual no controla la situació. Juguen a no fer-se mal CiU-ERC amb el tema dels imputats i casos de corrupció que afecten especialment CDC, però fins això té data de caducitat pròxima. Els que avui vergonyosament fan els ulls grossos seran els que es llançaran a l'atac tan aviat CiU comenci a abandonar les postures sobiranistes maximalistes, a la que s'abandoni fer la puta i la ramoneta entre CiU i ERC.

 

Encara que és difícil que el diàleg que demanava Artur Mas comenci amb bon peu vista la roda de premsa que ha donat Oriol Pujol després de ser imputat pel cas de la ITV. Si apel·lar al joc brut de l'estat, "Madrid em té mania i per això m'acusa" és mostra de diàleg em sembla a mi que el diàleg comença amb mal peu.

 

Diàleg seriós, bandera blanca, guanyar temps, peix al cove en ple segle XXI ... No tinc un diagnòstic clar. Només sé que quatre mesos després de les últimes eleccions al Parlament la sensació d'inacció és total, que Artur Mas està en el seu ocàs, que ha perdut molt de temps, un temps que no tenim, que ni hi ha pressupost ni hi ha mesures reals per solucionar els tres majors problemes dels catalans segons el CEO: atur- precarietat laboral, insatisfacció amb la política i el funcionament de l'economia. Als governs cal demanar-los que governin i que gestionin l'urgent primer, l'important després i els deliris per als tertulians dels mitjans generosament subvencionats.